Un viatge de mil·lennis entre dòlmens, castells i trens de vapor
Orígens mil·lenaris: del dolmen al domini romà
Llinars del Vallès té una història tan antiga com fascinant. Tot i que el seu nom apareix documentat per primer cop l’any 919, el territori ja estava habitat des de fa milers d’anys. Un dels testimonis més antics n’és el dolmen de Pedracra (2200–1800 aC), situat a tocar de Vilalba Sasserra.
Més endavant, el poblat ibèric del Far, amb més de 2.500 anys d’història, va representar el primer gran assentament humà consolidat a la zona. Les restes de ceràmica àtica trobades al jaciment -que formen part del fons del Museu Joan Pla i Gras— evidencien l’existència de contactes comercials amb navegants de l’Orient mediterrani.
Amb l’arribada dels romans, la vida local va experimentar una transformació profunda. La Via Romana, que avui dona nom a un carrer del barri de Bona Sort, va obrir Llinars al món, afavorint la introducció del cultiu del cereal, la vinya i l’olivera. Segons la tradició, aquest antic camí hauria estat trepitjat pel mateix Hanníbal i els seus elefants durant la Segona Guerra Púnica, en el seu camí cap a Roma.
Amb el temps, els habitants van baixar dels turons i van formar la vil·la de Praetorio, origen de Llinars, a l’entorn del que avui és el CEIP Damià Mateu i Can Rossell. Les restes de la Torre del Moro o Torrassa, al cim de la Serralada Litoral, són encara avui un vestigi d’aquella època.
L’Edat Mitjana: castells, esglésies i vassallatge
Durant la consolidació medieval, Llinars esdevé un nucli estable i religiós, i en aquest context es construeixen esglésies que encara avui perduren, com Santa Maria de Llinars (919), Sant Sadurní de Collsabadell (998), Sant Joan de Sanata (1003) i Sant Esteve del Coll (1023). Alhora, els senyors del Castell del Far, vassalls dels comtes de Barcelona, exerceixen el poder feudal sobre el territori.
En paral·lel, el Castell Vell, aixecat entre els segles IX i XIII sobre restes ibèriques i romanes, esdevé el símbol d’aquest domini senyorial. Ja al segle XII, el control passa al llinatge dels Desfar, en un context de creixents tensions amb l’Església. Com a mostra de prosperitat espiritual i econòmica, l’any 1133 es consagra una nova església a Collsabadell.
Posteriorment, el matrimoni entre la pubilla Desfar i Romeu de Corbera fa que la baronia passi a aquest nou llinatge, motiu pel qual el corb dels Corbera encara figura a l’escut del municipi. A finals de l’edat mitjana, la població es distribuïa en diversos nuclis —Llinars, Collsabadell, Sanata i el Far—, amb prop de 400 habitants, majoritàriament pagesos, alguns dels quals ja començaven a combinar les feines del camp amb la producció tèxtil casolana.
Finalment, el terratrèmol de 1448 sacseja el territori i destrueix el Castell Vell. Com a resposta, la pagesia acorda col·laborar en la construcció del Castell Nou, i, a canvi, és alliberada del tribut feudal durant dues generacions. Hi van aportar mil lliures, un gest col·lectiu que encara avui ressona com a símbol de resistència i comunitat.
Del camp al tren: segles XVI al XIX
Entre els segles XVI i XIX, Llinars era un poble agrícola i tranquil, on la vida girava al voltant del treball del camp. Les masies escampades pel municipi no només eren llars, sinó centres de producció i vida col·lectiva, i moltes d’elles encara avui formen part del paisatge que defineix el terme.
To i aquest caràcter pacífic, el poble també fou escenari de conflictes històrics. El 16 de desembre de 1808, en plena Guerra del Francès, el general català Joan Miquel de Vives i Feliu intentà frenar l’avanç de les tropes napoleòniques comandades per Saint-Cyr. Malgrat la derrota, la batalla de Llinars va quedar gravada en la memòria col·lectiva del municipi.
Ara bé, el canvi més decisiu d’aquest període va arribar el setembre de 1860, amb la inauguració del ferrocarril. La nova connexió amb Barcelona no només va millorar les comunicacions, sinó que va transformar l’economia local, va obrir nous mercats i va preparar el poble per al creixement del segle XX.
Segle XX: entre la guerra i la transformació
Al llarg del segle XX, Llinars va viure una etapa de canvis profunds. Durant la Guerra Civil, el municipi va patir greus danys: un dels fets més impactants va ser l’explosió d’un camió carregat de trilita que va destruir el pont de ferro de la riera Giola; a més, durant la retirada de l’exèrcit vençut, l’ajuntament va quedar enrunat i es van malmetre més de 150 edificis, entre ells la Miranda, d’inspiració gaudiniana.
Tot i les destrosses, la postguerra va ser menys dura que en altres zones gràcies a l’activitat agrícola i forestal. La Germandat de Pagesos va impulsar l’exportació de patates sobrants, fet que va ajudar a mantenir viva l’economia local.
Un altre fenomen destacat va ser l’arribada dels estiuejants barcelonins, que venien a gaudir del bon aire i les aigües del poble; entre aquests visitants hi trobem noms il·lustres com Santiago Rusiñol, Frederic Marés o Damià Mateu. Aquest turisme va generar feina i riquesa pels habitants locals, però també va frenar la industrialització, ja que els estiuejants s’oposaven a la instal·lació de fàbriques.
A partir dels anys 50 i 60, l’arribada de famílies d’altres punts de l’Estat, especialment d’Almeria, i la creació de noves urbanitzacions com Can Boatell, Sant Josep i Sant Carles, van comportar un fort creixement demogràfic i urbanístic, obligant a millorar infraestructures i serveis bàsics com l’aigua, el clavegueram i l’educació. Amb la democràcia, es va construir el primer ajuntament plural, liderat per Miquel Jané, en un moment de renovació i esperança col·lectiva.